Divendres 8 de novembre amb Enric Berenguer, psicoanalista de l’Associació Mundial de Psicoanalisi i de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi. Moderat per Elizabeth Escayola, psicoanalista de l’AMP i ELP.
Un home va voler llençar- se al buit des del sisè pis del seu edifici, just davant meu, a l’altre costat del nostre carrer. Veient-lo arraulit, gairebé en equilibri al límit de la teulada, vaig trucar immediatament al 112 i una veu de dona em va proposar que li parlés i que no emprés cap paraula que pogués des- estabilitzar-lo o culpabilitzar-lo.
Havia «només» de crear un vincle. Aleshores vaig començar a parlar-li sense saber massa bé què deia. Només existia el buit i l’altre.
Les paraules m’empenyien, era com si no fos jo qui parlava, una mena de febre m’empenyia. La limitació de no poder parlar-li d’ell, de no intentar esbrinar, activava en mi zones creatives que desconeixia.
He trigat anys a escriure sobre aquesta experiència. A trobar-ne el desllorigador. D’aquest impacte n’ha sorgit un trencadís, una escriptura fragmentària que transmet l’explosió d’emocions deslligades, inconnexes, fins i tot incoherents que expressen de la manera més ajustada els secrets d’aquell moment.
Però durant tots aquests anys no he deixat de pensar-hi. Sovint penso en aquest home desconegut. De vegades em pregunto si no ens vam salvar una mica tots dos. Aquest text és un homenatge. A aquest home. Als anònims oblidats de totes les ciutats.
Nietzsche diu: “si submergeixes gaire la mirada a l’abisme, l’abisme també et mira.”
Marc Garcia Coté
Disponibilitat
Finançat per:
Col·laboradors: